Ficcions — Chapter II

Inspira

La Mar i Cel va entreobrir els ulls. Va veure l’habitació completament fosca. Sobtosament els va acabar d’obrir, com plats. Com un nadó que observa el món per primer cop. Però ella no ho va fer com un gest curiós; sinó que més bé com un d’esfereïdor.

Una nova preocupació li bufetejava el cap; mentre el cor li boxejava, al seu torn, el pit esquerre. Sentia una pressió en part agradable. Ja que no era un fet gaire recurrent el de sentir-se viva. Tot i trobar-se davant un nou infortuni. No t’amoïnis. Es deia a ella mateixa, intentant apaivagar aquell instant d’aflicció vivaç.

Va girar-se cap al despertador. 00:08 h. Encara tens temps per fer tot allò que ahir no vas fer. Deu hores i cinquanta-dos minuts, per ser exactes; va afegir al seu monòleg. Seguidament va veure’s obligada a desferrar-se del torbament que havia sabut dominar-la i dels llençols. I amb ímpetu es va dirigir cap a l’escriptori, on va disposar-se a escriure el diari del dia anterior:

20.03.2009 — Aquest cop vaig agafar les claus del cotxe. I vaig ser puntual. A les onze en punt em trobava a la clínica Terres de l’Ebre, a punt d’asseure’m en un dels molestos seients de la sala d’espera. Però la Doctora Dolors ho va impedir, cridant el seu nom; fet pel qual m’acabaria acomodant en una confortable cadira de la seva consulta.

Així com m’hi anava acostant, les meves orelles podien apreciar de cada cop més la melodia que hi sonava. La cançó es titulava What about us, de P¡nk. I, en aquell precís moment, deia: 

…We are searchlights, we can see in the dark.

We are rockets, pointed up at the stars…

Acabada aquesta estrofa, va abaixar el volum del magnetòfon de casset; per alçar el de la seva veu.

—Bon dia! Vas poder fer els deures, ahir?

Vaig assentir. I vaig cedir-li l’objecte sol·licitat. Va posar-se a llegir el meu diari amb una predilecció exquisida. Aquest fet m’incomodava força. Ja que per fi trobava unes paraules mereixedores de ser pronunciades, vaig decidir interrompre l’atmosfera silent.

—I l’Albert? No ha vingut, avui? —vaig preguntar amb un posat indecís.

L’Albert era el pacient que em precedia. Era l’únic que coneixia d’ell, a banda que patia esquizofrènia i vestia sempre penyores negres. Encara que el seu somriure franc i esplendorós no el feia passar desapercebut, almenys per a mi.

Aparentment i increïble, se’m va dibuixar un somrís involuntari que tampoc havia passat desapercebut per Dolors; qui em va fer tornar a la crua realitat de cop, tancant el diari enèrgicament.

—Pel que fa a l’Albert, no ha vingut. Però tu sí; per tant, centrem-nos en això —seguidament es va posar unes ulleres d’un pont nasal exagerat. No sabia que tenia hipermetropia. També va obrir un bloc de notes.

Aquesta resposta sobre l’Albert em va entristir. Inimaginablement. Pel que sembla, la meva cara ho cridava als quatre vents. Aquest fet va cridar-me l’atenció, ja que em considero més inexpressiva que una figureta de Playmobil). La qüestió és que la Doctora va captar-ho. 

Anima’t, dona. Això és el que, de fet, tractarem avui. El desig vehement, la persecució dels somnis, la lluita pels ideals d’un mateix —va assegurar-me, tot cercant a continuació una pàgina concreta a la llibreta.

Després d’haver-me dit això, tenia la sensació que acabava d’escoltar el sermó optimista i ingenu que es pronuncia a les misses després de l’Evangeli. Abans que pogués fer-li cap pregunta, va prosseguir.

He decidit iniciar una Teràpia No Convencional.

El primer que em va passar pel cap va ser la paraula desastre, i no perquè les seves sigles a la inversa tinguessin relació amb l’anarcosindicalisme.

Es basa senzillament en l’absència de medicació respecte del pacient. Considero que actualment s’abusa de l’ús dels fàrmacs. Es traspassen uns límits impensables. Per tant, vull emprendre aquesta teràpia innovadora. Discrepant. Creativa.

La causa que m’ha empès a iniciar-la és la desconfiança que he adoptat cap a l’entorn. Si aquest, per qualsevol motiu, és capaç d’eliminar les esperances d’un individu, perquè l’haurien de curar els medicaments, que provenen d’aquest?

No crec que sigui un desordre químic el que es troba darrere el pacient; sinó que un desordre emocional. I si aquest es troba a l’interior, s’hauria de curar a partir d’aquí; encara que hagi estat causat per factors externs va afegir, llegint-ho —Què t’ha semblat el Mètode de Descartes? Ehem, de Dolors.

Després d’aquest aclariment, va acabar semblant-me adient. I vaig somriure. Amb aquest fet vaig clarificar-li el dubte. O almenys m’ho va semblar. Quan bromejava, comprenia per què la seva primera impressió va resultar-me tan bona.

Usurpant aquesta calma, la Doctora Dolors va atrevir-se a traspassar les fronteres de la meva protegida intimitat.

—Digui’m, és creativa vostè?

No volia haver d’arribar a aquest punt, però era el moment de confessar-ho.

Suposo que sí. Abans treballava en una editorial on, al mateix temps, m’encarregava de l’editorial de la revista L’Impuls. Allí era l’encarregada d’escriure un article d’opinió diari a la contraportada de la revista. Més aviat havia d’escriure les opinions que el meu cap em dictava, les quals eren gairebé oposades a les meves.

Es podria dir que aquesta revista era una imitació de L’Avenç, la revista modernista que exaltava el progrés i la modernització de la societat. Era, doncs, contradictori que el coordinador fos d’ideologia dretana o conservadora. Possiblement va heretar aquests trets extremistes del seu parent llunyà, el representant de la CEDA Gil-Robles. 

Nil Castaño era el nom de l’ésser manipulador que m’exigia decantar-me per temes eclesiàstics (entre d’altres); prohibint-me escriure sobre l’homosexualitat, la influència del reggaeton, la pornografia en l’actualitat, etc. En definitiva, va mancar-me de llibertat d’expressió; va mancar-me del fet de ser persona.

Aquesta opressió, que em va desestabilitzar, va desembocar en una petita crisi personal. Com a conseqüència a aquest fet, a banda de deixar la feina, vaig emprendre un viatge espiritual a Manhattan, on vaig conèixer el black Jack. Vull dir, el Martin. Aquest fet va acabar causant la ruptura en mil trossos d’una Mar i Cel fràgil —vaig explicar-li.

Uns incòmodes segons després, vaig aixecar els ulls cap als seus. Però ella va abaixar-los de cop.

Carai —va atrevir-se a dir. Semblava haver-se quedat afligida. Crec que aquest és l’adjectiu més oportú.

Què n’hauria pensat? I dic pensat perquè no va dir res. Va quedar-se muda.

Com la Mar i Cel en tornar a veure l’hora. 4:30 h. El temps se li escapava entre els dits. Tot i això, va considerar convenient el fet de beure’s un cafè. També va encendre l’ordinador, fet que va tesar-la més del que estava. Com l’arc de Robin Hood. Perquè havia rebut un missatge punyent de la Doctora Dolors a la safata d’entrada del Gmail. Aquest deia que l’Albert no assistiria mai més a la seva consulta. I que, per tant, la Mar i Cel passaria a acudir-hi sempre a les deu en punt, a partir d’aquell mateix dia.

Fantàstic, va pensar, irònicament. Per una banda, si abans ja tenia prou poc temps, ara encara en tindria menys, ja que havia de presentar-s’hi una hora abans a l’anteriorment prevista. Per altra banda, la turmentava la idea que no tornaria a veure l’Albert. Però encara més la incertesa de no saber quin fet li impedia visitar la psiquiatra.

Però no podia desaprofitar el valuós i escàs temps que li restava, encara que fos per pensar en ell. Per això, va dirigir-se cap a la seva atapeïda agenda per apuntar a dia 21.03.2009: Visita al metge a les 10:00 h. Després va seguir escrivint el diari del dia anterior:

Sense adonar-me’n, vaig veure al meu davant un full de paper reciclat.

Pren aquest bolígraf, també —em va dir, posant-me’n un a l’abast, d’aquells que es regalen per fer publicitat.

Comencem, doncs, la TNC d’avui. Té relació amb la cançó que sonava quan entraves aquí: tots som somiadors i hem de lluitar pels nostres ideals. Per això avui escriuràs sobre tota cosa idíl·lica, segons el teu parer, que durant tan temps se’t va fer silenciar a la teva feina.

Faràs un poema. Sobre la utopia, per exemple. Sí, és el tema idoni. Cerca bé les paraules que durant tant temps has callat. Perquè si no les has expressades, encara es troben dins teu abans de continuar va somriure’m.

Vinga, comença a escriure a crits, per recompondre el que el silenci ha descompost.

Recordo el poema més o menys així:

U T O P I A

Una persona ambiciosa sempre es mou,

Temerosa però ansiosa d’abastir.

Ombres i fars, mars en calma i enrenou.

Persegueix el seu ideal tot fent camí.

Incansable i innocent; mai en té prou:

Anhela el desig que no es pot acomplir.

En haver-se’l llegit, em va renyar.

—No! Això no és el que t’he demanat! —va negar amb el cap —Vull una explicació contundent de la possible realització dels somnis. I has fet precisament el contrari.

Va partir el full de paper i va donar-me’n un en blanc. Era l’hora de revelar-li-ho:

—Doctora, jo… —vaig pensar com podia dir-ho d’una manera menys rasposa. No se me’n acudien- no crec en la lluita pels somnis.

—No creus en la teva cura? —va tallar-me, sobresaltada —Així doncs, per què ets aquí? Per aprendre a ballar la sardana? No treballo en va; treballo per a tu. I si no estàs disposta a deixar-te ajudar, ja pots anar-te’n i totes dues deixarem de perdre el temps.

Vaig ensorrar-me. Una llàgrima va començar a regalimar-me per la galta, seguida per moltes altres que van fer-li companyia.

La Dolors també va sentir-se malament, perquè va venir a abraçar-me i vam plorar juntes.

Després de reconciliar-nos, vam reprendre la teràpia.

I si aquesta vegada, escrius el poema sobre un tema que realment t’inspiri? Sobre el qual t’hagués agradat parlar a L’Impuls? O que, la repressió d’aquest impuls, t’hagi fet patir?

Dit i fet. Vaig escriure sobre l’homosexualitat, amb què tant m’identificava. Aquest en va ser el resultat:

E S T I M A

Emmascarar qui som mai complaurà,

Si el gust de la tria es fa diferir.

Trencaclosques fets per desencaixar.

Independentment del que es pugui dir:

Mentre dotats estem de respirar,

l’Afinitat sentida hem de seguir.

Ja hem acabat, per avui —em va dir per finalitzar la sessió, després d’haver-me felicitat per l’escrit.

Estant disposta a anar-me’n, em va fer aturar.

—Mar i Cel! —va cridar. Vaig girar-me cap a ella, encara amb el pom de la porta a la mà. Va agafar-me desprevinguda. En aquell instant, que la veia des de lluny, va semblar-me una altra dona. Altament atractiva. S’intuïen unes corbes vertiginoses, tot i la bata blanca que pretenia ocultar-les.

—Que tinguis un bon dia —va afegir. Vaig assentir, dirigint-me llavors cap a la recepció.

Vaig saludar cordialment l’Úrsula la recepcionista, així com em dirigia cap al cotxe, el qual tenia allí aparcat des del dia de Sant Josep.

En arribar a casa vaig mirar el rellotge de la cuina. 13:15 h. D’ençà que vaig dinar, només recordo que, tot i tenir moltes coses a fer, vaig anar al llit a fer la migdiada, què va durar fins a l’endemà.

Image from Mindful

3 comments

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s