Ficcions — Chapter III

Somriu

La recepcionista Úrsula havia visitat la Doctora Dolors. Eren a la seva consulta. L’una davant l’altra. En silenci. Mirant, amb les pupil·les dilatades, un objecte que l’Úrsula sostenia. Era una xeringa. Aquesta contenia un líquid inquiet que desprenia bombolles periòdicament. I la seva agulla mesurava un pam i mig.

—És el sèrum de la veritat.

—No és la solució, Úrsula —digué la Doctora, amb una veu impotent i tremolosa.

—L’única, si som realistes —va afanyar-se a dir. —Aquesta noia és com un captaire hospitalari. Ja fa massa temps que ronda pels hospitals suplicant rebre una cura. El súmmum dels súmmums és el fet que encara no l’hagi obtinguda.

Per aquesta raó, he arribat a la conclusió que ens diu mentides. Si coneguéssim íntegrament el seu problema, la seva malaltia no només hauria mostrat símptomes de millora, sinó que s’hauria curat.

—No diu mentides. I tampoc és convenient medicar-la. I menys tenint en compte els indescriptibles efectes secundaris que suposa el seu contacte amb la sang. Com el fet de patir un vessament cerebral o anar perdent la visió de manera progressiva.

La Doctora Dolors, aprofitant que l’Úrsula buscava alguna cosa dins la seva motxilla d’excursionista, va endur-se aquell sèrum devastador a la butxaca de la bata. I va posar-ne un altre que el govern li havia atorgat gratuïtament sobre la taula. No recordava en què consistia, però el seu impacte era molt més lleu i la seva efectivitat, a curt termini.

Mentre es lamentava mentalment del fet que el mateix govern també optés per via bàrbara de la medicació del pacient, l’Úrsula prengué el torn de paraula:

—Miri. Potser aquests altres la convencen més —va dir, descarregant al seu davant tot un arsenal de xeringues que havia tret de la motxilla.

—Tampoc m’interessen, gràcies. Pot anar-se’n.

L’Úrsula, anant-se’n insatisfeta, no va deixar d’estar pendent del contingut llefiscós del sèrum durant tot el seu camí cap a la porta de sortida.

Simultàniament a això, la Mar i Cel es va disposar a fer alguns dels encàrrecs pendents del dia anterior.

—Bon dia, sap on es troba Pull & Bear?

En haver resolt el dubte, va dirigir-se al carrer de Vidal i Barraquer. Concretament al costat d’aquesta gran empresa, on s’havia improvisat el muntatge d’un humil mercat de segona mà.

—Cobri’m aquesta camisa verda.

Després que també li haguessin cobrat un ambientador de roses pel cotxe i el preu de quinze litres de benzina als seus respectius establiments, va anar a la Cafeteria Oleas.

Havent-se acomodat en una de les seves cadires d’Estrella Damm, se li va servir el cafè i el diari que havia sol·licitat.

9:30 h. Encara gaudia de trenta minuts lliures; què van prendre una terribilitat i fatiga inadmissibles, en llegir el Diari de Tarragona. DEP, Albert Vila Rodoreda. Aquest titular gairebé rebé a sobre els dos-cents cinquanta mil·lilitres de cafè que contenia la tasseta. A banda de fer sacsejar la lectora, tan externament com interna.

Aquella irritació física que no s’hauria pogut mesurar amb l’escala Richter la va empènyer a tancar el Diari local per obrir el particular:

21.03.2009 — El teu impacte en la meva vida ha estat considerable. Més del que et puguis pensar. En conseqüència a això, he decidit dedicar-te una mínima extensió en aquest diari.

Sé que te n’has anat feliç. Tant com quan sorties de la consulta de la Doctora Dolors. I em saludaves. Tan emfàticament. Amb aquella manera de somriure tan teva. Sempre et vaig voler dir que et considerava el somriure que em manca.

Alleujà una mica l’ànim, donant sortida a l’oceà de llàgrimes que estava oprimint. Aquesta depuració va reconfortar-la una mica. Com a mínim, va poder seguir escrivint:

No sé què més dir-te. Però vull dir-te més. Tant, que ja no tinc res a dir.

Per això hi plasmaré les teves paraules. Les que vas escriure en forma de poema; què estan penjades al costat d’Utopia i Estima a la cartellera de la consulta. Recopilen la reflexió perfecta, en un dia com el d’avui:

Ningú mai no ha mort pas; no siguis tossut.

Tornarem al cel després d’un breu viatge.

L’amor patern és el que sempre ha vençut.

I Déu ens donarà eternament hostatge

Arribats a aquest punt, ja tot el que et puc dir és: Descansa En Pau. O Divaga Entre Poesia.

Amb el pagament d’1,35 € va sortir de l’establiment. I amb el consentiment de la Doctora va entrar a la consulta, on van restar en silenci. Semblava un confessionari.

Ambdues estaven enfeinades. La Doctora Dolors, escrivint a l’ordinador. I la Mar i Cel, mirant les fotografies de la metgessa rebent el doctorat i alguns altres reconeixements.

Les veles s’inflaran, el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones. La Doctora buscava inquietament el botó Pause de L’himne dels pirates.

—Perdoni’m, Mar i Cel. També té Spotify, vostè? —va preguntar, per excusar-se.

—M’agrada més la ràdio, a mi.

El silenci sepulcral va reprendre’s. I les tasques a què es dedicaven també. Aquest cop, la nova interrupció va ser causada per l’Úrsula la recepcionista. La Doctora, però, no va immutar-se; va seguir teclejant l’informe mèdic que redactava.

Només la Mar i Cel podia veure-la, ja que havia entrat per la porta del darrere. Feia cara de clown assassí. I el seu colze apuntava cap al sostre. Com en posició d’anar a cavar.

—Et trobes bé? —va gosar demanar-li la Mar i Cel.

—Seràs tu qui et trobaràs bé, a partir d’ara! —exclamà, mofant-se d’ella i traçant un semicercle amb el braç per injectar-li la dolorosa agulla de la xeringa en una vena cervical.

Seguidament va girar-se cap a la Doctora Dolors, qui l’estava mirant amb perplexitat. L’Úrsula portava un segon sèrum a la mà, destinat a aquesta. Intencionadament, la Mar i Cel va deixar anar un atxim, què va esquitxar la perversa. Va causar-li tal ensurt, angúnia i còlera, que va tornar a tenir-la de cara a ella; fet que permeté a la Doctora agafar una de les cadires de ferro, la qual va fer que col·lidís contra el clatell de la malfactora.

Un cop havent-la deixada astorada a terra, la Mar i Cel va començar a lligar-la de mans i peus a aquella mateixa cadira. Mentrestant, la Doctora telefonava la Guàrdia Urbana de Tarragona. Pocs minuts després, van injectar-li el sèrum de la tranquil·litat a la nuca. Així no els molestaria.

—Ves per on! Sense saber-ho, el destí ens tenia reservat un sèrum per capita. És una llàstima que hagi pogut injectar-te’l —va doldre’s, a la seva pacient.

Van donar un cop d’ull a l’Úrsula. L’efecte de la droga havia estat ràpid. Semblava anar ben gata. Veient-la en aquell estat, ningú hauria dit que aquesta treballadora hospitalària acabés d’afegir un altre delicte al seu llarg historial criminal.

—Anem per feina.

—On? —demanà innocentment a la Doctora.

Merda. Va dir-se Dolors per si mateixa. Li ha injectat el sèrum de la distorsió lingüística. Però se li va encendre una bombeta. Momentàniament la Mar i Cel disposa d’una concepció surrealista del llenguatge. Faré que finalitzi l’inacabat capítol matrimonial, que també va ser surrealista. Què se n’haurà fet, del black Jack? Encara que sigui d’una manera irreal, ella mateixa ho decidirà amb el bolígraf propagandístic. I així es traurà de sobre la pesant armadura d’aquesta persistent preocupació causada per la incertesa.

Havent-li-ho explicat, la pacient va assentir. I amb uns ulls plorosos va escriure el següent esbojarrat final, què qualsevol història esbojarrada és digna de tenir:

El black Jack, que era un jugador compulsiu, havia anat al casino a jugar a Blackjack amb una botella de Jack Daniel’s. El cel s’ennegria i aquest portava diner negre a la butxaca de la jaqueta. Arribà la Guàrdia Urbana. I ja corre el black Jack i el necròfil contra qui jugava. I ja criden, encara que acaben essent tancats en una negrosa cel·la (la policia ja m’ho va venir a dir a casa, que l’havien tancat).

Allí, cada dia els desperten així: Back to your black clothes! I, com Paint it black dels Rolling Stones, havien de pintar un inacabable mur d’aquest color. Qui no feia això, ja cavava.

Un presoner de pell BLANCa, per haver sofert discriminació racial, va pintar part del negrenc mur de color BLANC. Vivia a Jaca. Però era natiu de BLANKenese, Hamburg.

Mentre dinaven, el guàrdia amb el jaqué que es feia dir Nostre Senyor, va detenir el jaquès:

Déu nostre Senyor t’espera.

Tothom va tornar BLANC. El matarien per aquella estupiditat?

No. L’esperava un home, la massa corporal del qual feia unes deu vegades la de Nostre Senyor.

—Hola, sóc el cap de la presó.

Ja m’agradaria ser les cames, per fugir-ne.

Calla idiota. Jo sóc el cap i tu ets al cul-de-sac; d’on ja no pots sortir.

Diria que hi ets tu, al cul del Jack —havent dit això, el black Jack va descendir des del sostre.

—Dio en el BLANCo —va dir, un guàrdia que suposadament supervisava la situació, ja que es va deixar caure sobre els cabells esBLANQUeïts del capitost.

El black Jack, qui l’havia deixat inconscient, va prendre-li el collar del yin-yang amb les claus de la presó.

El BLANC va notar com la negror era de cada cop més present, ja que el black Jack ja acostava al seu amic el yin (part negra del collar). Ell es va quedar el BLANC yang.

L’amic del meu exmarit li digué:

—Ara que tots els presos sortirem d’aquí, vull dir-te que la nostra amistat és YINacabable.

—Y ANGolirem (i engolirem) junts tants bons moments com puguem!

La Doctora, a banda de considerar-lo molt adient, li va dir que era molt benèvola. Perquè havia ideat un final feliç a qui la va corrompre.

—Ja es senten les sirenes.

—D’Odisseu?

—Deixem-ho estar.

—Eres la meva xicota?

La Doctora Dolors no va poder evitar riure. L’efecte del sèrum era més durador del que creia. La Mar i Cel també va riure. Les rialles d’ambdues anaven incrementant la seva sonoritat en veure l’altra com reia, impetuosament.

Van recompondre’s amb la imminent arribada policíaca. Uns minuts després que aquests carreguessin la infractora, s’espassà l’efectivitat del sèrum per part de la Mar i Cel i van poder prosseguir.

—Aquesta ja és la darrera part i la crucial de la teràpia d’avui. I la darrera teràpia; d’avui i d’aquí en endavant. Has de somriure.

Somriu. Perquè el teu exmarit ha sortit de la presó i té un amic per tota la vida. Somriu. Perquè, després del viscut, ja res t’amoïnarà tant. Somriu. Perquè avui comences a viure. Somriu. Perquè la mort s’està allunyant de tu.

Limita’t a somriure. Perquè ets la diferència; de cada cop t’aniràs sentint més viva, mentre els altres de cada dia ens anem sentint més morts. Li ensenya un poema que diu així:


FUGAÇ PERPETUÏTAT

La meva infància, il·lusió em va fer parir.

Peregrinant muntada al formós pegàs,

d’abastir tota proposta era capaç.

I perdurable es presentava el destí.

Progressivament vaig començar a afeblir;

ma decadència era un fet més que veraç.

A partir del bosc, se’m traslladava al ras.

I el cel, de cada cop més, veia ennegrir.

Relliscava, en el sentit de descendir;

pertanyent a un conte amb un brusc desenllaç.

Per què hauria de ser la vida tan mordaç?

El cinturó del valor s’ha de cenyir.

Ara ho accepto; començo a empetitir.

Únicament envellint som eficaç.

Si no puc oposar-m’hi, hauré de ser audaç

prosseguint la tasca final; què és morir.


—Així em sento. Així es sent la gent. No tothom té la sort de ser tu. No tothom té la sort de ser la diferència.

Dient aquestes paraules, la Mar i Cel somreia. Va adonar-se que li agradava fer-ho. No era propensa a posar en pràctica aquest esport bucal, tot i que no se’n sortia del tot malament, encara que fos novençana en aquest camp.

—És complaent, oi? Doncs també ha estat senzill.

Primerament em vas explicar els problemes, com vas fer anteriorment amb tants altres psiquiatres. Ahir vas establir-te metes, vas tornar a tenir clars els teus ideals i vas somiar. Finalment, avui, un cop arrencada la teva principal preocupació de soca-rel, t’has hagut de centrar a ser feliç. Per tant, has hagut de sospirar, inspirar i somriure. Tres simples passos. En tres dies.

Per altra banda, els altres psiquiatres i els seus innecessaris medicaments t’han fet carregar la malaltia o la creu cap a la Muntanya del Calvari durant un any i mig, la qual es podia curar en un tres i no res.

—També ha estat, en part, culpa meva. He estat portant voluntàriament el handicap del farcell ple de còdols a l’espatlla. I era jo qui l’havia d’amollar.

—Doncs que, almenys, et serveixi de lliçó. Mai més renunciïs als teus principis, com el de l’homosexualitat. O a qualsevol dels drets humans, com el de la llibertat d’expressió. En cas que ho fessis, al seu torn, renunciaries a tu mateixa.

Es van mirar cordialment. S’havien intercanviat tots els aprenentatges que es podien obtenir esprement aquesta vivència.

—Vas poder comprar la camisa verda que et vaig encomanar? —va preguntar, de sobte, la Doctora.

La Mar i Cel va desembotonar-se l’abric per ensenyar-li la peça de vestir que aquell mateix matí havia comprat al mercat. La doctora va assentir.

—No oblidis que és el color de l’esperança. A partir d’ara, que no ens veurem més, posa-te-la sempre que aquesta et manqui.

La Mar i Cel va fer que sí amb el cap. I li va allargar la mà:

—A reveure, Doctora Dolors.

Aquesta la hi va rebutjar, per abraçar-la. Va aprofitar el càlid acostament corporal per ficar-li un minúscul paper dins la butxaca de l’abric.

—Fins aviat, amiga.

També va regalar-li un llibre, el qual Mar i Cel, sense fer-ne gaire cas, va introduir dins la bossa de cuir. Aquesta bossa va ser, uns minuts més tard, col·locada al seient del copilot; al mateix lloc on havia oblidat les claus del cotxe en el primer dia de consulta de la Doctora.

Al seu cotxet groc, del color de la felicitat, va treure’s de la butxaca de l’abric l’ambientador de roses fresques que havia comprat i el va penjar al mirall. Va veure-hi també un tros de paper, en què es deia: Qualsevol solució es troba a una actitud de distància. Una llàgrima de felicitat va mullar-lo lleugerament.

Va guardar-lo dins la bossa, d’on en va treure el llibre que la Doctora Dolors li havia aconsellat llegir. Es titulava L’estiu que comença, de Sílvia Soler. Amb el bolígraf incorporat al diari marró de l’emoticona somrient, va sobreposar la paraula primavera a la d’estiu. Perquè va començar aquell mateix vint-i-u de març. Tant l’estacional com la personal.

Va voler saludar el veí morrut a qui mai abans havia saludat, mentre sonava Here comes the sun, dels Beatles.

Després la va cantar. A ple pulmó. Amb els crits que durant un any i mig havia reprimit. Amb la felicitat que començava a envair-la. I amb la certesa que no tothom la podria haver cantada amb tanta sinceritat.

Image from Afremov (“Sunrise in the harbor” by Leonid Afremov)

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s