Caseta vora el mar

«Jo soc part dels vuit vents que m’han fet menorquí.»

Ponç Pons

Visc d’una illa, del seu record,

ple de santuaris sorrencs,

i guies esvelts a la costa

i naus fondejades al port,

com bolets blancs vora la soca.

Edèn salat,

de tu, res no estimo endebades.

Planter de festejats costums,

llar d’autors enamoradissos,

arbre d’arrels entremesclades,

poema de tants mots mestissos,

vine a bressar-me.

Vine, guitarra ploranera.

Atapeeix els ulls de llàgrimes

i les cales, d’acords menors

i entona dolces havaneres

quan me’n vagi a buscar l’amor.

Terra d’atzur

on l’afany pelàgic abraça

el temps que amb prou feines transcorre,

on l’alba naixent venç la nit

i el safrà rosat de l’horabaixa

condimenta el cel cohibit,

guarda’m del món:

que l’embat dels vents menorquins,

del migjorn ultracristal·lí

i la tramuntana argilosa,

retingui els mars peregrins

lluny de la frontera escumosa!

Estimat Parnàs rocós on

el mot oportú és el rafal

que aixopluga els lletraferits;

el delit nimfal, la mar equànime;

l’Apol·lo llorejat, Ponç Pons;

la musa inquieta, la pàtria;

on la parla engrana amb l’essència

—com si fossin carro i rècula,

    ronsal i haveria,

    sínia i bèstia—;

faràs de bou i jo, d’arada

i combatrem l’enyor a ultrança

perquè als solcs terrosos dels versos

pugui reverdir l’esperança.

“Jo tenia…”, de Jaume Bagur