Ocellet amb cor d’escates,
perd de vista l’horitzó!
Salpa lluny, lliure com l’aire,
amb la brúixola del cor!
Ocellet amb cor d’escates,
no amarris la fràgil barca
al moll incert del recel;
corre la mar, blava i brava,
entre les onades blanques
i els fars rutilants del cel.
Ocellet amb cor d’escates,
alça el vol i venç la por,
que la lògica de l’aigua
presenta l’invers patró:
cap avall s’esmuny la pluja i
cap amunt salta l’esquitx;
l’una amb rumb a la noble musa i
l’altre, a l’estelat paradís.
Ocellet amb cor d’escates,
l’horitzó és omnipresent;
com més a prop, més s’estén,
i el present, una conquesta;
anuncia-ho, fes-ne festa
amb el teu batre silent.
Quin gran alleugeriment,
quina amarga decepció,
que als confins del mar i tot
soni l’ancestral cançó!
Allí enllà, el vent acarona
l’arpa de la vela hissada,
que navega indiscreta
amb el llarg vestit de gala;
allí enllà, l’embat de l’onatge
cruelment colpeix la roca
i, endolcit, besa la sorra
quan s’apaga a peu de platja;
allí enllà, els vaixells dansaires
que agafen forces al port
somien ciutats llunyanes;
ni ancorats, perden l’humor.
Ocellet amb cor d’escates,
intrèpid i amb persistència,
emprèn el triomfal viatge
de redescobrir l’essència!
Howl 