En Zell, el pinzell

Hi havia una vegada, un pinzell tan llarg com un espàrrec d’ensalada. El que més li agradava del món mundial era passar-se el dia pintant. I s’hi passaria la vida, si fos per ell perquè no se’n cansava mai. Tot el que desitjava era passar hores i hores entre quadres i més quadres. I viure entre cavallets, paletes i aquarel·les —això és vida!—. Sabeu de qui us estic parlant, oi? Del Zell el pinzell!

El Zell estava fet tot un geni. Tenia molta traça per fer la seva feina. Com que en tenia tanta, s’havia escampat el rumor que havia ajudat Leonardo Da Vinci a pintar el seu famós quadre La Mona Lisa. També es diu que, després d’aquest èxit, li va arribar una carta de Vincent Van Gogh, on deia que el volia conèixer. Uns quants mesos més tard, van trobar-se per crear les emblemàtiques pintures dels camps de gira-sols. 

Però la realitat del nostre pinzell és una altra de completament diferent. No va ser famós ni sol·licitat pels millors pintors de la història. Vertaderament va ser llençat a les escombraries pel seu antic amo, ja que el color vermell del seu mànec s’havia destenyit una mica. El Zell va començar a plorar i el cel també semblava estar trist perquè, en aquella freda nit de desembre, va començar a ploure.

Unes hores després, un pintor entusiasta d’aquell mateix barri va anar a fer un tomb. Quan no es podia dormir, sortia a comptar les estrelles que hi havia des de casa seva fins a la quarta cantonada del carrer. Com que la seva mirada divagava perduda pel cel, durant el camí de tornada al llit va ensopegar amb una bossa de deixalles i va caure a terra. 

A l’instant es va produir un xoc de mirades. L’home no va sentir compassió pel seu genoll colpejat, sinó pel pinzell mullat que una persona sense cor havia abandonat. Sense pensar-s’ho dues vegades se’l va ficar dins la butxaca de l’abric.

—Anem-nos-en ràpid, que encara et refredaràs! —li va dir.

El Zès era molt bona persona. Sempre desitjava el millor als altres i als seus quadres. Era un pintor que, com el Zell el pinzell, estimava la seva feina. Tenia una bata blanca tacada de tots els colors de l’arc de Sant Martí i més. També portava nit i dia una boina vermella. Potser perquè acabava de complir els quaranta anys i començava a quedar-se calb.

—Què et sembla, si avui ja m’ajudes a acabar de pintar un bodegó? Estic segur que farem un bon equip! —li va proposar, exaltat. 

Els bodegons eren la seva especialitat. Estaven tan ben elaborats que els objectes que hi pintava semblaven de debò. Com que el seu pare ja en pintava, li havia transmès la seva passió predilecta per aquests dibuixos. El que més va captivar el Zell va ser el d’una cistella plena de pomes que es recolzava en una gerra de fang. Estava penjat a l’entrada d’una sala.

—Ja hem arribat! —exclamà el Zès, mentre obria la porta del taller. Mentrestant, el Zell observava amb delit el somni, on viuria.

El taller estava ple d’eines de pintura i quadres de mil colors cobrien les seves quatre parets. El Zès li explicava que encara n’havia pintat més, de quadres. N’havia pintat de boscos frondosos, de postes de sol, d’altíssimes muntanyes i de la mar. La majoria eren al Museu Principal de la ciutat. Tot el veïnat hi anava per veure les seves pintures. Bocabadats, deien que un dibuix seu era com un viatge inoblidable.

—És per això, que el batlle de la ciutat em va donar el nom de Pintor del Poble —li va dir, mentre li ensenyava una placa d’or que tenia ben guardada.

A partir d’aquell dia el Zell i el Zès són inseparables. Treballen junts des de les set i mitja del matí, quan el Zès arriba al taller, fins que es pon el sol i ja estan cansats. Llavors neteja la paleta a la pica i el Zell al got d’aigua.

—Apa, ja esteu dutxats. Bona nit, bons germans! —s’acomiada el pintor. 

Des del pot de pinzells, el Zell manté apassionants converses amb altres eines del taller abans d’adormir-se. Amb la Loli el boli, el Felip el clip i la Ramoneta la llibreta sempre s’expliquen què han fet durant el dia, si estan molt cansats… Són bons amics.

La Paula la taula normalment també els explica les notícies interessants que ha vist al diari. El seu amo és tan despistat que, sempre que el porta, el deixa damunt la taula. Per tant, és habitual que la Paula ens digui nois, avui hi ha una altra notícia dedicada al Zès. Es titula Una nova obra de l’artista Moisès Alcover ha sortit al mercat. 

També ens llegeix articles d’opinió i columnes que redacten els escriptors de més prestigi al diari. Molts consideren que el Zès és i serà el millor pintor de tots els temps. Tot això els enorgulleix perquè l’estimen i saben que tenen una petita part dels mèrits.

—Enhorabona, Zès! T’ho mereixes! —exclamen tots a la vegada.

Sempre que escolta aquestes notícies, el Zell pensa en l’excel·lent compenetració que té amb el pintor. Formen el tàndem perfecte perquè es necessiten l’un a l’altre per seguir endavant: el Zell no pot moure’s per si mateix i el Zès no pot pintar bé amb els dits. No serien res l’un sense l’altre i ho són tot l’un amb l’altre. 

Igualment, li fan pensar sovint en els millors moments que ha passat amb el seu amo i amic: en el seu somriure cada cop que entra al taller, en les passejades al voltant de la taula després que el Zès se l’hagi col·locat a l’orella, o en els silencis i les mirades cap a la finestra quan estan cansats. Són moments màgics perquè emprenen un viatge a la recerca de la inspiració. A vegades no la troben, però quan ho fan el Zès exclama d’obra en obra i pinto perquè em toca! 

En una càlida tarda d’estiu, el Zès va estar-hi molt, inspirat. De fet, segons deia el Zell, hi va estar massa i tot. Però ho deia perquè tenia febre i flaquejava. El pintor mesclava molts colors a la paleta, els afegia al quadre, netejava el pinzell i tornava a fer el mateix. El Zell necessitava un descans. El mànec li cruixia i el cabell, que ja havia perdut tota la força que tenia, havia pres la forma d’un paraigua. Es sentia tan marejat que tenia la sensació d’haver corregut una marató infinita.

—Zell, ja hem acabat de pintar el tronc d’aquest arbre. —va enunciar el pintor. El pinzell va sospirar perquè pensava que per fi podria prendre’s una aspirina i anar-se’n a dormir.

—Ara pintarem les seves fulles de mil gammes de verd diferents i els donarem l’efecte que el sol les il·lumina dolçament des de ponent! —va prosseguir. —Creus que és una bona idea?  —li va preguntar, amb un entusiasme radiant.

Els ulls li brillaven tant que no li hauria pogut dir que no. També il·luminaven la seva bata els raigs de llum d’un sol esplendorós que traspassava la finestreta de les tulipes de color lila. Quan va deixar de mirar el seu amo, va dirigir la mirada cap al rellotge de paret. Només eren les cinc de la tarda, encara que li semblava que ja havien passat cinc tardors.

—Anem per feina, doncs! —digué el Zès.

El Zell es preguntava si mai acabarien de pintar aquella alzina mil·lenària i forta com un roure. Aquesta obra li estava suposant un treball tan laboriós que a poc a poc els ulls se li tancaven. Va adormir-se en un tres i no res.

L’endemà el Zès no va aparèixer. Tampoc es va deixar veure durant la setmana següent ni durant una llarga temporada. Les eines estaven tant desemparades com desesperades. Què farien sense el pintor? El taller no era absolutament res sense ell!

Abans de partir —qui sap si per sempre— va amagar el Zell dins un calaix. Allà va conèixer un telèfon mòbil, amb qui va telefonar el Zès. L’amo, però, no va contestar. Poques hores després se li va acabar la bateria i el pinzell es va quedar tot sol en aquell calaix fosc i fred. 

Els dies se li van començar a fer llargs i feixucs. No tenia una finestreta amb tulipes liles cap a on mirar ni podia fer la seva feina preferida. Tot i això, de tant en tant podia sentir les veus dels seus amics, que semblaven estar tan amoïnats com ell:

—Ens ha abandonat per sempre més, o què? —digué una goma, mentre els llapis alçaven la veu per dir-li que estava equivocada.

—O potser li ha passat alguna cosa greu —va prosseguir. —Sigui com sigui, sense ell, res no té sentit!

El matí següent, d’hora, van sentir-se uns passos que pujaven les escales.  Amb pas ferm, semblava que s’estaven acostant al taller. Totes les eines es van despertar sobtadament.

—Ja era hora! Quina emoció que torni el Zès! —va dir un regle, encara mig adormit.

—Hurra! —van contestar tots, esvalotats. Ara bé, mai havien sentit les veus de les persones que es trobaven darrere la porta.

—Mateu, que ja no saps ni forçar una tancadura? Au, afanya’t! No tenim tot el dia…

Seguidament es va sentir un cop sec i dos homes vestits de negre van entrar al taller. Es va sentir un crit ofegat:

—Són lladres! —va xiuxiuejar la Ramoneta la llibreta a la Loli el boli.

—On és el Zell, de qui parla tot el poble? —va cridar un dels dos homes amb fúria. —No hi és, al pot de pinzells!

—És aquí, cap de suro! —va exclamar, mentre agafava el Zell del calaix. —No ens ho hauria posat tan fàcil el Zès…

—Dos lladregots han entrat al taller del Zès! Telefoneu la policia! —cridà el veí de la casa del davant. Els lladres se’n van anar a correcuita amb el Zell a les mans i la por en els pensaments.

Van endinsar-se en un carreró sense sortida que tenia ratolins per tots els racons. La casa de més al fons era la dels lladres. Hi van entrar de pressa i van baixar unes escales que conduïen al soterrani. Tot plegat és un indret de mala mort, pensava el pinzell, tan esporuguit com estava.

—Benvingut a la teva nova llar. —li van dir mentre obrien la porta del taller. Estava ple de teranyines, pedaços bruts i escultures que de ben segur eren robades. Només una bombeta dèbil donava llum a aquest espai terrorífic. 

—Anem a veure si ets tan bo com diuen! —exclamà el lladre més alt, qui tenia un alè ben pudent. El van obligar a pintar un quadre esgarrifós de monstres i fantasmes que mai no hagués volgut pintar per gust.

—Amb tu ens farem rics! —va afegir.

—És clar! I ens comprarem els cotxes més cars, les mansions més gegantines i les illes més paradisíaques! —va assegurar l’altre.

Mentre pintava aquelles criatures aterridores, el Zell es va marejar. El cap li donava voltes, o potser el món en donava. Va veure com el dibuix es distorsionava. Tot seguit, un remolí gegant se’l va empassar. El dibuix, després va anar fent-se clar novament: havia caigut dintre del quadre.

No estava atrapat en cap dels paisatges meravellosos i poètics del Zès, sinó en l’habitació més esfereïdora que havia vist mai: per tot hi havia serps verinoses, fantasmes i altres monstres malignes que el miraven atentament. Una pantera d’ulls verds i mirada hipnotitzadora se li acostava lentament. El pinzell, amb els pèls de punta, va deixar anar un crit de por i d’auxili. Mai havia cridat amb tanta força. Aleshores algú li va posar la mà a l’espatlla.

—Estàs bé, Zell? No hauràs tingut un malson? —li digué el Felip el clip. El Zell estava desconcertat. Encara li faltava l’alè, però estava content i alleugerit perquè els dos lladres i els monstres malignes només havien estat productes de la seva imaginació. —Has dormit com un tronc!

—Com el de l’alzina vella que va pintar ahir! —va afegir la Loli el boli.

El Zell va esclafir a riure. I després, totes les altres eines. Per tranquil·litzar-se va mirar el bodegó de la cistella de pomes i la gerra. Mentrestant, es deixava escalfar pels primers raigs de sol que deixava entrar la finestra.

 —Ja no tens febre, Zell! Això sí que és una bona notícia! —li va dir la Ramoneta la llibreta, després de posar-li la mà al front. Devien ser les set i mitja del matí perquè, com un clau, el Zès entrava al taller amb un diari a la mà i un somriure a la cara.

Image from Shutter Stock